Col·labora

Vols col·laborar i donar el teu suport a La Calamanda? Volem continuar informant-te i complir amb un gran repte: el de oferir-te una informació de qualitat i independent.

Necessitem de tu i de gent que crega amb aquest projecte. Informa't

Caixa Vinaròs: 95 3174 5899 9420 4185 8016

Caixa Rural Benicarló: IBAN ES63 3162 1299 2916 3740 8715


606 85 34 89 // 652 95 35 31

territori cultural

Vallibona: el ritme natural de les coses

Tere Segura i Manel Bellver: 10 anys de retorn a la Natura

alicia coscollano

Endinsar-se en el paisatge de bancals que envolta Vallibona es prendre el pols al ritme natural de les coses. Pedra a pedra, les construccions prenen forma i conformen una arquitectura de marges que esdevenen les arteries plenes d’afecte d’un territori esquerp que conserva la duresa en la memòria d’un passat de  carbó i ramat. La calma del pas de les hores et captiva  i et trasllada per l’entramat  precís de l’autenticitat i la reflexió. Arribant per la N-232, al llarg del tram de 16 kilòmetres de carreta que et condueix fins  el centre de la vall on s’alcen les construccions del poble, l’encontre amb alguna vaca caminant tranquil·lament per la carretera resta importància a les grans qüestions humanes, una sensació que se incrementa perquè es prenen el seu temps en deixar pas a la velocitat urbana del comptaquilòmetres. L’acceleració queda irremeiablement diluïda en la seua mirada pacífica i distant.

Ja al centre de Vallibona, l’olor a llenya inunda els carrers i et dona la benvinguda amb el gest entranyable dels nuclis petits on la proximitat de la gent invita, encara, a dir bon dia. Recordem a l’home de la boina que mai no va deixar de ser Josep Pla, per iniciar un passeig per muntanyes properes i zones boscoses de roures i pinars. El camí fa baixada en una pendent que et permet gaudir del paisatge. Al fons un riu ara mínim recorre el llit humit i hivernal.

El cor pres d’un perímetre de pedra en sec

Durant els ponts i les vacances, Vallibona s’ompli de constel·lacions de gent molt diversa. Joves que practiquen escalada, inquilins de segons habitatges, habitants momentanis de muntanya, esportistes, gent de pas, fanàtics de la senda i la bicicleta de muntanya, gent amb els orígens arrelats al poble que tornen a casa dels pares a la recerca de tranquil·litat i d’un retorn al gran verd...

Els habitants de Vallibona, els que romanen  tot l’any vivint al poble, també tenen diverses histories vitals per contar. Matrimonis grans que han decidit mudar-se definitivament des de Castelló; persones que coneixen diverses rutes com el palmell de la seua mà i que et diuen fins i tot com respirava La Pastora, on va viure i com;  nous habitants que han respirat la muntanya  i ja s’han quedat per sempre, presos del cor monumental del perímetre de pedra en sec que ens recorda la paciència per l’obra artesanal ben feta, un treball assaborit per sobre la bogeria mecànica d’una vida desorbitada basada en resultats, productivitat i competitivitat.

Tere: planificar un canvi de vida

A La Carbonera, hostal que ocupa un lloc prominent de la plaça central del poble, Tere Segura i Manel Bellver han retrobat la calma molt buscada. Tere, amb antecedents familiars originals de Vallibona, va nàixer a Tordera, ciutat pròxima a Girona, des d’on tornaria a Vinaròs als 13 anys, per, posteriorment, estudiar Psicologia a València.  “allí vaig conèixer a Manel. Fa 12 anys, vam quedar-nos a l’atur, i vam decidir agafar un any sabàtic, per vore que és el que volíem fer amb les nostres vides, i ens vam plantejar tornar a Vallibona”. Per a Tere, l’any de reflexió prompte va fructificar amb un treball de vigilància forestal al Turmell, “justament les persones que regentaven llavors l’hostal van deixar de fer-ho, i vaig pensar en presentar-me per a regentar-lo”. Va ser durant les llargues hores de solitud a la torre de vigilància on va planificar el seu projecte d’hostal. Un hostal que fa referència al negoci del carbó que va sustentar l’economia del poble durant molts anys, un negoci dur, com els penya-segats que envolten les escarpades muntanyes, “Vallibona era coneguda pel carbó tant bo que es feia. El meu avi feia carbó, i quasi totes les famílies tenien a algú que es dedicava a fer carbó”. Un negoci que permetia sobreviure a moltes famílies i que actualment, tot i pertànyer al passat, encara roman adherit al record de la roca modelada per la destral del temps. Tere guanyaria el concurs públic l’any 2003,  i fins ara, “vam obrir portes un 10 de gener de 2003”, recorda. Un temps que va permetre que realitzaren un canvi radical de vida, “vam passar de viure a València a viure definitivament aquí. Al principi va ser dur, vam tindre que remuntar i consolidar el negoci, però ho vam aconseguir ...i fins ara. Per a mi la valoració és molt positiva”. A La Carbonera treballen amb empreses de turisme rural, “hi ha una empresa d’Holanda que ens envia senderistes holandesos, perquè per aquí passa el GR-7 i Holanda és molt plana, i quan venen es queden al·lucinats”. “També treballem amb centres excursionistes, com el de València, el de Castelló, el de Benicàssim o el d’Alacant, i amb una empresa de Barcelona, Pedals del món”.  El contacte amb empreses enfocades al turisme verd és, juntament amb els visitants habituals del poble, una de les sortides que han permès que l’hostal es referme com una opció atractiva del territori. Què és el més  positiu de viure a Vallibona? “La qualitat de vida i la tranquil·litat, quan vivia a València estàva mot estressada”. Els inconvenients són, potser, “estar una mica aïllats i la comunicació per carretera, aquí l’hivern és bastant dur”. “Hi ha mancances en serveis, però t’ho compensa el fet que obris la finestra de casa teua i veus la natura”. “Dilluns, en tancar per descans setmanal, aprofitem i fem alguna escapada a Morella o València”. A Vallibona es conserva la figura del pregoner, que és la persona que trasllada als veïns els bàndols d'alcaldia, "es vesteix per l'ocasió i efectua un recorregut pel poble anunciant a viva veu les novetats de l'alcaldia".

Manel, un fotògraf apassionat pel paisatge

Manel, el més urbanita de la parella, és fotògraf professional. Ha treballat com a fotoperiodista per a El País, Levante o Las Provincias. Des de les parets de l’espai de l’hostal destinades al restaurant,  memorables paisatges emmarcats en blanc i negre i imatges en color mostren seqüencies plenes de grandiositat. L’ascensió d’una cabra salvatge per un cim,  cascades d’aigua, paisatges nevats, alguns quadres a l’oli que indiquen que la fascinació per l’art és una constant. Amb el fil de la música, molt escollida, que sempre t’acompanya a l’hostal, Manel explica que també va treballar com a freelance i com a fotògraf clínic de l’Hospital La Fe, “vaig estar 11 anys treballant”. Les fotografies de Manel també van formar part de l’agència Corbis Corporation, gràcies a que uns editors britànics van tindre ocasió d’accedir a la seua obra, “vaig signar un contracte de 22 anys amb ells, sobretot en imatges d’arquitectura, és la meua especialitat”. Posteriorment, però, arribaria el replantejament de vida a Vallibona, tot i que “continuo dedicant-me a la fotografia, no amb la intensitat d’abans, ja que em dedicava en exclusiva perquè ara tinc que compaginar la feian de l’hostal, però la meua passió és la fotografia”. Ultimant la seua pròpia web de fotografia, Manel ha participat en diverses exposicions fotogràfiques, tant individuals com col·lectives. A més, es cofundador de l’Associació Amics de Railowsky, col·lectiu emplaçat a Valencia.

Un urbanisme tranquil: esperit de conservació

Actualment disposen de wifi, “encara que va costar”, perquè l’empresa encarregada de la instal·lació, com comenta Tere, creia que no pagava la pena donada la quantitat d’habitants de Vallibona, “no els interessava econòmicament, però finalment van cedir”. Ara, tres famílies joves que van voler portar a la practica un canvi de vida, ja disposen d’aquesta connexió al món. Entre les famílies, l’alcalde, Juanjo Palomo i el metge, que va arribar a fer una substitució i ja es va quedar, “enamorat del poble”. Quan a Palomo, Tere destaca que “ha fet molt en 8 anys, és una persona jove, inquieta i involucrada”. A Vallibona tenen esperit de conservació dels trets més característics. “El poble no s’ha destarifat en el tema de l’urbanisme, perquè tampoc no hem volgut. El que sí van construir fa poc va ser unes casetes unifamiliars, però tampoc no trenquen l’estructura del poble”. L'urbansime tranquil es respira des de les façanes fins els bancals que romanen, impassibles, resisitnt el pas implacable del temps. 

 

La Calamanda no es fa responsable de les opinions emeses a través dels articles dels col·laboradors o de les declaracions dels invitats, ni les acceptem com a nostres ni tampoc tenim perquè compartir-les. Queden, per tant, emmarcades en el dret a la llibertat d'expressió, un dret que tampoc no contempla insults ni desqualificacions personals, més enllà del que implique una crítica a una gestió determinada.