Col·labora

Vols col·laborar i donar el teu suport a La Calamanda? Volem continuar informant-te i complir amb un gran repte: el de oferir-te una informació de qualitat i independent.

Necessitem de tu i de gent que crega amb aquest projecte. Informa't

Caixa Vinaròs: 95 3174 5899 9420 4185 8016

Caixa Rural Benicarló: IBAN ES63 3162 1299 2916 3740 8715


606 85 34 89 // 652 95 35 31

parole, parole

¿Per què existix l’ortografia?

¿Per què existix l’ortografia?

Quan de menuts apreníem a escriure, pensàvem que cada lletra anava sempre associada a un fonema

Felip Gumbau Morera

 Així, per exemple, com que en la paraula roca la lletra c representava el fonema [k], també escrivíem lògicament raceta o ecip. Però a poc a poc vam anar aprenent que els fonemes i les lletres no sempre es corresponen, i ens va tocar corregir eixa desviació per mitjà d’unes normes enutjoses que es diuen ortografia. Ara bé: ¿vos heu preguntat mai per què l’escriptura de les lletres no és més fàcil? Bona pregunta.

L’alfabet ideal és aquell en què hi ha una correspondència exacta entre fonemes i lletres, de manera que cada fonema es representa amb una lletra i cada lletra representa un fonema; és el que es coneix com a alfabet fonològic. Els primers en arribar a un alfabet fonològic van ser els fenicis cap a l’any 1000 abans de Crist. Posteriorment, els grecs van copiar el model fenici i els romans van copiar el model grec.

L’alfabet llatí era inicialment fonològic: les lletres a, b, c, d, e, f, g, etc. representaven respectivament els fonemes [a], [b], [k], [d], [e], [f], [g], etc. Les llengües romàniques, que deriven directament del llatí, han seguit l’alfabet de la llengua mare. Progressivament, a causa de l’expansió del cristianisme per Europa en l’Edat Mitjana i de la colonització europea per la resta de continents a partir del 1492, moltes altres llengües del món van adoptar l’alfabet llatí. Però el fet que actualment l’alfabet llatí siga el sistema d’escriptura més utilitzat en el món té una contrapartida considerable. Resulta que les llengües romàniques i la resta d’idiomes que s’escriuen en este alfabet tenen uns quants fonemes que no existien en llatí (el de lluna, el de gel, el de baix...), però eixes innovacions no han anat acompanyades de canvis en l’alfabet llatí, que s’ha conservat pràcticament inalterat des de l’Imperi Romà, durant més de 2000 anys.

La subordinació de les llengües romàniques i altres idiomes a l’alfabet llatí, sumada a l’existència de fonemes que el llatí no tenia, ha comportat molts problemesa l’hora de representar els fonemes amb lletres romanes. Les principals irregularitats gràfiques que es produïxen en la nostra llengua, per exemple, són quatre: un fonema pot estar representat per més d’una lletra (cinc / sis, jardí / gerani...); una lletra pot representar més d’un fonema (cap / cel, pera / roba...); dos fonemes poden estar representats per una lletra (taxi); i dos lletres poden representar un fonema (bossa, xiques...). L’existència d’eixes irregularitats, la causa de les quals no entrarem a explicar, obliga a necessitar unes normes per a escriure, que es coneixen com a ortografia. Igual que l’ortodòncia servix per a corregir els defectes de les dents, o l’ortopèdia té la funció de corregir les deformacions del cos, l’ortografia té com a objectiu corregir les irregularitats gràfiques generades per la falta de correspondència entre fonemes i lletres.

En la formació de l’ortografia de cada llengua romànica, duta a terme entre els segles x i xiii, va pesar l’afany de separar-se tan poc com fóra possible del passat, que és una constant en qualsevol normativa. Eixa actuació és fruit de la civilització mateixa, que mira de partir sempre del passat immediat i intenta adaptar-lo al present introduint millores sempre que es puga. Per això mateix, és inimaginable que els escrivents de l’any 1000 o 1200 pogueren trencar amb el llegat de l’alfabet llatí i, per tant, els problemes ortogràfics eren inevitables. De fet, si haguérem intentat evitar eixos problemes, haguérem caigut en inconvenients més greus: si cada una de les llengües romàniques haguera inventat un alfabet fonològic, avui en dia tindríem molta grafia (una transcripció prou simple) i poca ortografia (poques regles), però es produiria un trencament dolorós amb els documents del passat i de les llengües veïnes, que esdevindrien inintel·ligibles.

Encara que darrere de les anomalies gràfiques de les llengües romàniques hi han no pocs problemes, els usuaris no en són conscients en general, la qual cosa és un bon índex de com és de potent la nostra memòria visual i de com tendim a l’escriptura automàtica, que són les millors tècniques per a dominar l’ortografia. No obstant això, el repte del futur és arribar a un alfabet fonològic internacional, amb què cada un dels fonemes de les llengües del món es correspondria amb una lletra i cada lletra representaria un fonema. Els avantatges serien enormes: podríem llegir i escriure textos en qualsevol idioma sense a penes dificultat, i l’ortografia es limitaria a la conseqüència de les pronúncies dialectals. Ara bé: els intents locals per arribar a una grafia lingüística coherent són un luxe poc productiu en el món actual. Un convenció alfabètica hauria de tindre mires universals i l’haurien de liderar aquelles llengües que han arribat a una ortografia desesperant, com l’anglés o el francés. En francés, per exemple, la o es pot escriure de set o vuit maneres. Les dificultats per a arribar a un alfabet fonològic internacional són equiparables a les dificultats per reduir les unitats monetàries (dòlars, euros, iens...), però la finalitat és igual d’atractiva com necessària.

La Calamanda no es fa responsable de les opinions emeses a través dels articles dels col·laboradors o de les declaracions dels invitats, ni les acceptem com a nostres ni tampoc tenim perquè compartir-les. Queden, per tant, emmarcades en el dret a la llibertat d'expressió, un dret que tampoc no contempla insults ni desqualificacions personals, més enllà del que implique una crítica a una gestió determinada.