Col·labora

Vols col·laborar i donar el teu suport a La Calamanda? Volem continuar informant-te i complir amb un gran repte: el de oferir-te una informació de qualitat i independent.

Necessitem de tu i de gent que crega amb aquest projecte. Informa't

Caixa Vinaròs: 95 3174 5899 9420 4185 8016

Caixa Rural Benicarló: IBAN ES63 3162 1299 2916 3740 8715


606 85 34 89 // 652 95 35 31

express

“Els senyors del boom”, el nou terratrèmol mediàtic d’Edicions Saldonar

La investigació sobre el boom de la construcció de Gemma Garcia ja integra la col·lecció Grup de Periodistes Ramon Barnils  i es converteix en el tercer títol, després d’Et presento al jutge Garzon i Castor, la bombolla sísmica

alícia coscollano

Gemma Garcia creu en el periodisme com a eina integral per a la transformació social, “que ofereix, a més, investigació, anàlisi i visualització d'alternatives”. Opina, com altres en el que s’està convertint en una tendència cada cop més acusada, que el model periodístic que hi havia fins ara s'ha esfondrat i que aquesta “crisi” de les empreses de comunicació pot ser “una oportunitat per construir nous projectes interessants, com ja està succeint”. “El que demostra el model fallit és que els mitjans, controlats per grans grups empresarials, han fet dependre la seva supervivència de la publicitat, i quan han fallat els anunciants, els números han deixat de quadrar.” Així, cada cop resulta més evident la necessitat de que la propietat dels mitjans de comunicació, com els de producció, “siga col·lectiva”. Per a Gemma, llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, els fonaments de credibilitat se basen en la seua rigorositat, independència, crítica i la capacitat per visibilitzar alternatives, “i no en   els    d’un empresari que també és propietari de Fiat o Benetton, o d'una empresa que està en mans de la banca”. No només perquè això comporta una gran fragilitat econòmica, sinó “perquè dibuixa un model mediàtic lligat de mans i peus, dependent”. Per tal de recuperar la funció essencial de servei públic la solució, per a Gemma, resideix en que “calen més periodistes que es considerin missatgers i no protagonistes, com diu en Xavier Vinader”. Ara, Edicions Saldonar ha publicat un llibre, Els senyors del boom, dins de la col·lecció ‘Grup de Periodistes Ramon Barnils’ -que pretén recuperar l’anima més essencial de la professió-, En aquest volum, Gemma esprem tot el seu ofici, un títol que promet convertir-se en un nou terratrèmol mediàtic

Gemma, quin són els teus referents?

Fa poc, vaig entrevistar Vinader a la Directa i m'explicava com durant els 70, tot i que els periodistes d'investigació eren quatre, estaven molt ben avinguts. La fraternitat que hi havia aleshores, diu en Vinader, no s'ha tornat a produir. Però a banda d'en Vinader, hem tingut la sort de llegir i aprendre de Pepe Rei, a qui també van assetjar per la seva tasca periodística, Ramon Barnils, Huertas Claveria, Montserrat Roig o Irene Polo. I al mateix temps, de molts petits-grans periodistes de la Directa, com el Jesús Rodríguez, el Víctor Yustres, el David Bou, el Marc Font, l'Àlex Romaguera...que fan una feina extraordinària.

Com a periodista, què t’ha aportat realitzar una investigació d’aquesta indole?

En el procés he après moltíssim. El primer aprenentatge, o més aviat, la primera confirmació, és que les grans empreses se sustenten en un entremat laberíntic que dificulta la transparència i que sovint els serveix en benefici propi, a través del que s'anomena enginyeria fiscal. Però també, que la feina que realitzen les organitzacions ecologistes i en defensa del territori és clau. Sovint són elles mateixes les que posen al descobert operacions fraudulentes i les que, en la majoria dels casos, han aconseguit portar determinades empreses i regidors davant els tribunals. Revisar nous històries m'ha permès establir uns patrons de conducta que lliguen empresa, administració i banca.

Calia posar negre sobre blanc el boom, l’especulació, l’afecció pel totxo, especialment als Països Catalans?

Crec que comprendre el què ha passat ens permet comprendre el què passa, i aquesta és l'única manera d'impedir que torni a passar. No sempre, però en moltes ocasions, el periodisme econòmic ha parlat de números, d'empreses fallides, de costa devastada, d'habitatges construïts, buits i en construcció...., però falta el qui ho va fer i el com. En aquest llibre només relato nou històries que donen algunes claus per entendre-ho, nou arbres per provar d'entendre el bosc.

T’has aproximat a aquesta temàtica amb ganes, amb mirada critica, amb necessitat de fer neteja i d’agafar un testimoniatge social de denuncia?

Crec que encara queda molta feina per fer i que, de fet, hi ha mitjans de comunicació comunitaris que porten molts anys fent-ho així: mirada crítica i denúncia sense por. És important posar noms i cognoms als responsables de que milers de persones no tinguin casa i només trobin aixopluc i ganes de lluitar gràcies a la feina emancipadora de les Plataformes d'Afectats per al Hipoteca o altres col·lectius en defensa del dret a l'habitatge. És important desemmascarar qui està arrasant el territori, privatitzant els béns comuns i apoderant-se de la natura.

Fins quin punt va potenciar i protegir la legislació valenciana el boom del totxo? Des del 1994, cites al teu llibre, ja no calia ser propietari del sòl per executar projectes urbanístics.

No m'he centrat en analitzar la legislació, tot i així, és evident que l'administració va ser la metxa de l'incendi urbanístic,  especialment al País Valencià on, com explica l'advocat Antonio Montiel Márquez, la llei va significar un segrest de la iniciativa pública i una superproducció de sòl, en condicions oligopolístiques. A efectes del marc legal, van néixer com bolets noves empreses “gestores del sòl”, com Astroc, i algunes van arribar concentrar  ingents quantitats de sòl.  La legislació específica sumada al període econòmic, van fer que l'activitat urbanística es disparés. Montiel ho desenvolupa al llibre El modelo inmobiliario español y su culminación en el caso valenciano, on alerta que les facilitats per a la producció de nou sòl urbanitzable van provocar una ubicació excèntrica i deslocalitzada de sòl residencial, amb tots els efectes medioambientals que comporta.

 

"Són les polítiques d'habitatge les que van empènyer les persones a hipotecar-se per tenir una casa, i és la banca la què va encoratjar, en moltes ocasions, a ampliar el préstec per a moblar l'habitatge o qui va colar clàusules abusives" 

 

És cert que a les bodes al País Valencià després de cridar ‘Visca els nuvis’ es cridava ‘I visca els PAI’?

Aquesta frase és del periodista valencià Xavier Aliaga i li vaig escoltar a les jornades sobre corrupció Fem fora la màfia que va organitzar la CUP a Sabadell. A banda d'evidenciar que la llei va permetre accelerar l'activitat urbanística, també apunta que malgrat que qui se'n beneficiava, principalment, eren les empreses que especulaven amb el sòl, hi havia propietaris de terra agrícola que se'n desfeien complaguts amb el marge de benefici que s'enduien, tot i saber que era irrisori en comparació amb els guanys ingents que revertirien en altres butxaques en el moment de la requalificació.

Les xifres de la voracitat constructora són demolidores. Des de l’aprovació de la LRAU i fins a l’any 2000, segons Greenpeace, ja s’havien aprovat 1.830 PAI al País Valencià. Segons estimacions recents, en 2.000 els PAI aprovats en la dècada 2004-2014. Se sap quin és el mal infringit a zones vulnerables o protegides?

Segons Greenpeace, si sumem la superfície del litoral ocupada pels ports a l'Estat espanyol, podríem arribar de València a Mallorca caminant, amb tot els efectes que comporta a l'ecosistema marí. I concretament al País valencià, l'any 2009, quan havia esclatat el boom,  el 58% del quilòmetres de costa eren urbans o urbanitzables, només el 20,8% estava protegida, i del conjunt del territori, només el 9,4%. Durant la voràgine constructora, es van destruir moltes àrees de gran valor medioambiental i se'n van posar en perill d'altres, com una de les principals zones humides de Castelló, l'albufera d'Orpesa.

 L’especulació va trobar un cau protector dins l’administració?

Òbviament el context econòmic i les legislacions urbanitzadores  d'aquell període van accentuar l'especulació, però abans que es comencés a inflar la bombolla, l'especulació ja estava emparada per l'administració. L'habitatge abans del boom ja era un bé d'inversió en comptes d'un bé d'ús. Ara que alguns apel·len tant a la Constitució, caldria que revisessin l'article 47 on s'especifica que tots els ciutadans tenim dret a un habitatge digne i adequat i que els poder públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret. Un article mai complert. Durant el franquisme ja es va incentivar la compra per sobre el lloguer, i com va dir l'economista José Manuel Naredo, les polítiques d'habitatge a l'Estat espanyol van permetre fer del negoci immobiliari la vertadera industria nacional. En conseqüència, l'Estat espanyol és un dels estats amb menys lloguer social  i menys lloguer en general. A Catalunya, per exemple, segons un recent informe de la Taula del Tercer Sector,  només un 2% del parc total és habitatge assequible. I alhora, les restes del naufragi són evidents: 3,4 milions de cases buides —més d’un milió als Països Catalans—1 i 429.965 execucions hipotecàries entre 2007 i 2013 —209.744 als Països Catalans—.

Les característiques d’aquesta crisi immobiliària i especulativa semblen comunes a tot el nostre territori. Tant al País Valencià, com a  Catalunya o les Illes. Els territori costaners atrauen l’especulació, o és un mal endèmic?

La febre d'or del totxo va afectar tot el territori, però és cert que els Països Catalans tenen en comú 2.800 quilòmetres de costa i han esdevingut un estens pol d'atracció turística. Hi ha hagut molt inversió estrangera en segones residències de sol i platja, i ha estat un territori d'interès per a aixecar-hi macrourbanitzacions, molt sovint associades a camps de golf. Només al País valencià, el 2005, el 33% del primer quilòmetre de litoral estava cimentat i el 2003 s'anunciaven més de 50 projectes de camps de golf. És força revelador que The Daily Telegraph arribés a editar una guia on s'explicava com blanquejar diners amb la compra d'un habitatge al llevant, i que el mateix departament d'Estat nord-americà sostingués que una part del diner negre procedia de la droga i s’invertia en propietats immobles, especialment en les zones costaneres del sud i el llevant de l’Estat espanyol.

Si combinem l’especulació del totxo amb la corrupció, l’equació ens dona com a resultat...

161 casos de corrupció urbanística municipal als Països Catalans entre 2000 i 2010. Polèmiques sobre les condicions de concessions tant d'obra pública, com privada. Suborns. Informació confidencial i privilegiada. Tràfic d'influències. Crèdits sense garanties. Fusions i compres. I el més preocupant: que moltes causes, tot i presentar evidències, han acabat amb absolucions, sobreseïments o encallats als jutjats després de més d'una dècada.

Què són els fons voltors?

Són inversors agrupats que posen en comú el capital i deleguen a una entitat gestora la seva inversió per treure'n una plusvàlua que no tributarà fins que no es produeixi el reemborsament. A l'Estat espanyo han vist una oportunitat d'or, un “mercat” on trobar preses que agonitzen perquè així, a la desesperada, venguin paquets d'actius immobiliaris o deute hipotecari amb grans rebaixes, que després, els fons, podran vendre a preus molt elevats, aconseguint generoses plusvàlues. A més, actualment, tenen instruments per tributar poc o gens, com les Socimi (Societat anònima cotitzada d'inversió en el mercat immobiliari) que tributen al 0%, exemptes de pagar l'impost de societats. Han aterrat a l'Estat espanyol i estan comprant patrimoni públic, immobiliàries, paquets de la Sareb i habitatge públic. Axa Real Estate, Colón Vivienda, Balckstone i altres ja han tancat operacions a l'Estat espanyol.

Fins a quin punt cal responsabilitzar els polítics? I a la gent?

S'ha abusat equivocadament del “hem viscut per sobre les seves possibilitats”. Crec que és una acusació trampa. Accedir a un habitatge digne no és “viure per sobre les nostres possibilitats”, el que està per sobre les possibilitats de qualsevol persona eren els preus que varen convertir l'habitatge en un bé pràcticament de luxe. Són les polítiques d'habitatge les que van empènyer les persones a hipotecar-se per tenir una casa, i és la banca la què va encoratjar, en moltes ocasions, a ampliar el préstec per a moblar l'habitatge o qui va colar clàusules abusives. Hi havia una clara inducció cap a la propietat, tant des d'administració, com des de la banca, en comptes de fomentar el lloguer o fórmules cooperatives d'habitatge. És cert que va haver-hi moltes persones que van entrar en el joc pervers d'especular amb l'habitatge llogant un pis per treure'n una rendibilitat o comprant per tornar a vendre més tard a un preu superior, però al cap i a la fi, la majoria només van voler accedir a un habitatge on viure dignament i van acabar al carrer.

 

"Els fons voltor han vist a l'Estat espanyol una oportunitat d'or, un “mercat” on trobar preses que agonitzen"

 

D’alguna manera, tothom veia que la màquina anava molt ràpida, que la velocitat econòmica adquirida no era normal. Hagués pogut aturar-se d’alguna  manera? Interessava?

És rotundament fals que ningú no va saber preveure-ho, en tot cas, no van voler aturar-ho a temps. El mateix Alfons Todó, expresident de Catalunya Caixa (ara Catalunya Banc), va reconèixer al Parlament de Catalunya que posar límits a l'expansió immobiliària de l'entitat, «hauria estat com si una persona entra en una festa per aturar-la just quan es troba en el moment més animat i tothom està a punt d’agafar una borratxera».  Doncs això. Els préstecs es van disparar i el nivell de risc de les entitats també, fins i tot els mateixos inspectors del Banc d'Espanya van denunciar el 2006 que el nivell de risc acumulat era molt superior al què transmetia el governador Caruana. Les possibilitats de negoci eren tan sucoses que es van realitzar operacions irregulars, com les 16 de Catalunya Banc, que el FROB ja ha demanat  a Fiscalia que investigui. Economistes com Steve Keen, Nouriel Roubini ja preveien una crisi i l'activista ecologista Ramon Fernàndez Duran va esciure l'abril de 2006 el llibre “El tsunami urbanizador español y mundial. Sobre sus causas y repercusiones devastadoras, y la necesidad de prepararse para el previsible estallido de la burbuja inmobiliaria”.

Quins icones del crac recordes especialment?

Segons dades de la consultora PricewaterhouseCoopers, en els darrers cinc anys han desaparegut 7.791 constructores i 5.153 immobiliàries. Entre aquestes, a banda de Martinsa-Fadesa que va protagonitzar la major fallida el juliol de 2008, hi ha empreses immobiliàries que apareixen al llibre, com la valenciana Llanera i la catalana Habitat, que van protagonitzar dues grans fallides. Llanera es va endeutar amb Lehman Brother a les portes de l'esclat de la bombolla i acumulava una cartera de terrenys on havia de desenvolupar residencials turístics. Habitat va comprar la filial immobiliària de Ferrovial, que exhibia una facturació quatre vegades superior, endeutant-se per 2.200 milions d’euros. Un altre gran crac és el de Catalunya Caixa perquè està estratament lligat a l'exposició al totxo, en gran part de la seva gegantina immobiliària Procam -després CatalunyaCaixa Inmobiliaria-. L'entitat ha protagonitzat el major rescat bancari dels Països Catalans, més de 12.000 milions d'euros.

 

Què han aportat al nostre territori projectes com Marina d’Or?

48.700 habitatges, tres camps de golf, sis hotels, un centre d'oci, més d'una vintena de locals de restauració, cafeteria i comerç, un centre comercial, un parc aquàtic i un temàtic i tot embotit entre dos municipis de 3000 (Cabanes i 9.878 (Orpesa) habitants. Segons Francisco González de l’Associació per a la Defensa de la Naturalesa de la Comunitat Valen­ciana (GECEN) suposa el territori més extens sota el nom d'una única empresa, que ha aniquilat l'ecosistema litoral. Uns 100.000 metres quadrats cimentats i tot el que es deriva d'una urbanització així: subministraments, infraestructures de transports...

Quina creus que es la imatge que hem donat a Europa? Difereix molt d’altres països europeus, o a la majoria d’ells s’han comés, diguem, barbaritats urbanístiques?

Desconec al detall la realitat d'altres països d'Europa, però Irlanda, per exemple, també va patir una bombolla immobiliària, que va esclatar el 2007. En tot cas, la Unió Europea va visitar el País Valencià, quan la Llei Reguladora de l'Activitat Urbanística (LRAU) estava vigent, en tres ocasions per investigar la falta de transparència, els mètodes d'expropiació i d'adjudicació dels plans urbanístics. D'aquelles visites en van sortir dos informes –Fourtou (2005) i Auken (2009)– que denunciaven els abusos urbanístics i qüestionaven la comptabilitat de la LRAU amb el dret comunitari.

 La sensació es que no hem aprés, i que la recuperació econòmica passa per recuperar el model econòmic que ens ha portat fins aquí.

En cap moment s'ha treballat per un canvi de model des de l'administració. Tot i l'esclat de la crisi, es continua privilegiant uns quants i condemnant a l'exclusió una majoria. Per començar, la banca concedeix des de 2007 la dació en pagament a les empreses, moltes immobiliàries, i en canvi, l'ha negat sistemàticament a les persones. Alhora, el rescat bancari ens ha costat 100.000 milions d'euros, 2.175 euros per persona, i després la banca ha venut els actius a la Sareb, una societat amb el 45% de fons públics. L'economista Josep Manel Busqueta diu que simplement estem vivint un efecte congruent amb la pròpia dinàmica de la reestructuració del capitalisme postcrisi: «Una oportunitat per poder tornar a introduir els actius en el seu procés i assegurar unes taxes de rendibilitat prou satisfactòries per als inversors d’aquests fons».

Finalment, com ha estat el procés d’edició i col·laboració amb Edicions Saldonar?

Fàcil. Aquest llibre és el tercer d'una col·lecció que edita Edicions Saldonar amb el Grup de Periodistes Ramon Barnils. La col·laboració funciona i continuarà.

 

 

La Calamanda no es fa responsable de les opinions emeses a través dels articles dels col·laboradors o de les declaracions dels invitats, ni les acceptem com a nostres ni tampoc tenim perquè compartir-les. Queden, per tant, emmarcades en el dret a la llibertat d'expressió, un dret que tampoc no contempla insults ni desqualificacions personals, més enllà del que implique una crítica a una gestió determinada.